Gabriel Janer Manila

El 24 d’octubre, vam presenciar dues animacions lectores. La primera d’elles, va ser realitzada per Rafael Jover Fernández, Alejandro Mollà Varela, Samuel García, Rafael Mira Ortiz i, Álvaro Manzanaro. La presentació ser prou bona per les rialles que van despertar, les titelles, la música... és a dir les tècniques i recursos, malgrat que, va quedar una mica deslluïda per no emprar l’estàndard o la falta d’informació sobre el literat. Van tractar Gabriel Janer Manila, un reconegut escriptor mallorquí. A banda d’autor, és gestor cultural i catedràtic. Més específicament, és llicenciat en lletres, doctor en Pedagogia per la Universitat de Barcelona i catedràtic d’Antropologia a la Universitat de les Illes Balears. Així mateix, és soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Entre les seues obres per a adults, destaquen: Els jardins incendiats (1997) o He jugat amb els llops (2010). A més, per a literatura infantil ha escrit: Tot quan veus és el mar (1987), El rei Gaspar (1976) i, Han cremat el mar, de bell nou (Premi Nacional de Literatura Juvenil, 1994), entre altres. D’aquesta manera, ha rebut prestigiosos guardons i com a fet remarcable, esmentar que ha sigut nominat dues vegades al Premi Internacional de Literatura Infantil Hans Christian Andersen.

Allò que van explicar sobre el literat, em va semblar un poc escàs doncs, podrien haver indicat diverses obres ressonants més o premis amb els quals ha sigut distingit. La informació que ens van proporcionar fou, que va nàixer a Algaida (Illes Balears) l’1 de novembre de 1940. A continuació, que la seua producció literària és molt àmplia, i inclou, a més de novel·les per a xiquets i joves, narrativa per a adults, teatre, assaig i llibres didàctics. Després, quant a les característiques de les seues creacions, ens vam assabentar gràcies al tríptic que, tenen en comú una sensibilitat extrema generalment pels dèbils, un sentiment profundament ecològic, una atenció particular als problemes de caràcter social, un refús total de la violència, un clam a favor de la solidaritat... tot plegat, presentat amb un embolcall de lirisme exquisit i un llenguatge delicat i poètic. També, proporcionaren la informació i la representació de tres contes, El cavall (2011), Les aventures d’en Pere Pistoles (1990) i, Recorda’t dels dinosaures, Anna-Maria (1993). Tot i que, en compte de teatralitzar aquests títols, van adaptar: En un port de mar (2011) i el llibre sobre Pere Pistoles, l’home que pretén salvar a la seua amada Miquela, amb un esquema tant clàssic com avorrit. Doncs, qui no està tip o tipa, d’escoltar el prototípic conte de la princesa rosa i el príncep blau?

Amb referència a l’animació, comentar que van realitzar un teatre de titelles creades per ells mateixos, amb calcetins, botons, cartolines... i, l’escenari amb les teles obertes. A banda, van ambientar-ho com si fóra el salvatge oest: a la pissarra van posar Saloon, van projectar imatges del desert i van enganxar un gran dibuix d’un cactus a la porta. Un punt molt positiu, va ser la música que estava molt ben elegida segons la situació. De manera paral·lela, van interactuar molt amb el públic perquè en altres coses, van cantar “En Joan petit quan balla” o per les preguntes que van fer. A banda d’això, fou una actuació molta graciosa, en la que treien la rialla en tot moment.

Pel que fa a l’ús de l’estàndard, mencionar que, a pesar d’intentar-ho no van aconseguir emprar la llengua de manera totalment normativa. De fet, van tindre algunes errades, majoritàriament castellanismes o directament en aquesta llengua, com ara: “¿en serio?”, en lloc de “de veritat?”, “adiós”, quan és “adéu” o “tinc que” en comptes de “he de”. No obstant això, considere que és inacceptable utilitzar la paraula “fotut”, ja que no és adequada per a xiquets i xiquetes de primària. Veritablement, emprar l’estàndard i no equivocar-se, és força complicat, però s’ha d’intentar perquè hem de dipositar a poc a poc, els fonaments per ser el millor model de llengua per als nostres alumnes.

A tall de recapitulació i en la meua opinió personal, convé fer ressaltar sobre l’exposició de Gabriel Janer Manila que, els va faltar alguna dada més en relació amb l’autor i, que no van utilitzar un model de llengua estàndard. Tanmateix, era molt graciós, les titelles estaven molt reeixides i fetes per ells mateixos, van saber connectar amb el públic i l’animació, en general estava molt ben treballada. Seria recomanable, treballar aquests aspectes per al futur, però especialment l’avantatge de triar un autor tant prolífic com magnífic.