Ressenya narrativa

CARRANZA, Maite (1986). Ostres tu, quin cacau! Barcelona: La Magrana (Col·lecció “l’Esparver”, 47),144 p.

"La Roald Dahl catalana" així és com defineixen a Maite Carranza (Barcelona, 1958), una reconeguda guionista, professora i escriptora, que a banda, és llicenciada en Antropologia Social. Ostres tu, quin cacau! (1986) va ser la seua primera novel·la juvenil, qualificable com atemporal i a més, va rebre el premi Crítica Serra d'Or. La seua literatura, transgressora i humorística, en la que també tenen cabuda la fantasia i la denúncia social, l’han col·locada en una posició inconfusible i notòria. De fet, en l’àmbit estatal ha sigut guardonada amb premis tan prestigiosos com el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil per Paraules emmetzinades (2011) o, el Premi Cervantes Chico el 2014 per la seua trajectòria. Així mateix, a l’àmbit català ha rebut nombrosos premis com el Joaquim Ruyra gràcies a La nit dels arutams (1990). Ara bé, entre tota la seua obra, és quasi obligatori esmentar la seua coneguda trilogia, La guerra de les bruixes, traduïda a vint-i-cinc llengües. 

         El títol d’aquesta obra va en perfecta consonància amb la història i és que, Laia, Roger i l’àvia SD4 munten un enrenou considerable amb totes les seues malifetes i entremaliadures. Laia és una xiqueta hiperactiva que s’avorreix a l’escola, i té als seus pares tips de tant de fer ràpel a la finestra o de cridades des de la comissaria de policia. A més, a l’escola està sempre castigada i li diverteix martiritzar a les seues germanes bessones que són petites i grassonetes. Pel que fa a Roger, és fill únic i té tots els capritxos, inclòs un ordinador. La seua primera trobada amb la protagonista és prou desconfiada, ja que Laia vol fer-li plorar. Però, tot i que comencen amb mal peu, de seguida, Roger es descobreix com un amic lleial. Quant a SD4, sabem que està una mica guillada, però no el seu vertader nom. Simplement té l’àlies d’un robot. No obstant això, coneixem d’ella la seua afició a la xocolata, als dibuixos animats i, a la roba més estrambòtica i extravagant possible. Tots tres gaudeixen junts en ser uns incompresos i viuen moltes aventures, entre elles la de viatjar a Katmandú. Ho aconseguiran?

            Tercera edat, amistat i colla, aventures, diversió, anhels adolescents, i rebuig al món dels adults són els temes més significatius d’aquesta composició literària destinada a xiquets i xiquetes entre nou i dotze anys. Malgrat que la seua lectura, depén de la maduració intel·lectual de cada jove. Aquest llibre, marcat per un ritme àgil, ple d’humor i, amb un to burleta i combatiu per part d’aquest grup de trapelles, ha captivat a milers de lectors i lectores. Les seues entremaliadures i bogeries, fan tant posar-te els pèls de punta com esclafir a riure i, per eixe motiu ha sigut tan exitosa. Més concretament, el seu caràcter inversemblant i humorístic, la temàtica propera als infants, el fet de plantejar el món dels més menuts (almenys d’esperit) contra el dels adults i, la seua perspectiva innovadora, fresca i, agosarada sense alliçonar l’han convertit en una combinació perfecta i molt recomanable.

            En relació amb el llenguatge, cal esmentar que és comprensible i equilibrat entre l’acció i la descripció. Tot seguit, s’adequa magistralment a l’edat dels lectors, perquè utilitza moltes paraules i expressions de la seua realitat més immediata, com ara; “tele”, “bestiesa”, “pipes”, “fer la punyeta” o “futbolí”. A més a més, dota de simbolisme el relat i, provoca empatia cap als protagonistes, així com, diversió i, pot ser angoixa en moments límits. També, explicar que a despit de les exagerades trapelleries, captiven als nens i nenes en anar en contra dels grans, òbviament convertits en l’enemic. 

            Ostres tu, quin cacau! (1986) està estructurada en deu capítols d’extensió similar, escrits de forma coherent. La situació inicial genera una gran expectativa quan presenta uns personatges tan delirants i còmics com Laia, Roger i l’àvia SD4. A continuació, totes les peripècies encapçalades pel projecte d’arribar fins a Katmandú i seguides per; la vista a Joan Carles i posterior destrossa de la seua casa, amb, entre altres delícies, serrada de cadires i de l’antena del televisor inclosa; la convivència amb el captaire Macarró i el descobriment de les seues col·leccions de tot tipus d’andròmines; l’experiència al seu propi circ i; la persecució fugint dels policies amb un taxista emocionat, contribueixen a no despenjar-se de la novel·la. Amb referència al final, comentar el caràcter gens previsible del desenllaç i la seua condició de cloenda oberta, original, i sorprenent, a l’altura d’un relat políticament incorrecte com aquest, però al mateix temps, conflictiu segons la societat educativa.

            Respecte del narrador, que guia adequadament als lectors o lectores, s’ha de contar el fet d’aparéixer en tercera persona, i a més a més, de ser omniscient, és a saber, es veuen reflectits els pensaments i sentiments dels personatges. A tall d’exemple: “N’estava molt orgullosa, però SD4 ni se la va mirar, considerava els seus tretze punts com el major rècord aconseguit.”. No obstant això, s’alterna la primera persona a causa de l’ús dels diàlegs.

            Un altre punt essencial són els personatges que donen vida al relat. Els tres protagonistes són rebels, gens convencionals i representen l’antiheroi. Com també estan farts que els donen la llauna. Laia és prima, baixeta, escanyolida i, molt inquieta, mentre que el seu amic és tranquil i està fornit. L’última en discòrdia és la iaia de la història, que viu amb la seua filla Mercé i els seus néts. I qui és realment? Doncs, al contrari a tots els ancians “no es porta bé”, no vesteix roba pròpia de la seua edat i, es passa els dies menjant rajoles de xocolata i veient els ninots. Es podria qualificar d’immadura, ja que no correspon amb el que socialment s’espera d’ella. Ara bé, tots tres presenten conductes delirants i porten a terme accions plenes de bogeria. Així, viuen al seu aire i no canvien la seua actitud o com s’enfronten a la vida, o siga que són personatges plans.

            Sobre el context temporal i espacial, cal fer una breu menció. Particularment, l’acció se situa a l’època actual, perquè apareixen elements del nostre dia a dia, com cotxes o televisions, malgrat que no sabem una data exacta. Es pot deduir, potser, que Carranza es refereix al moment en el qual escrivia la novel·la, a finals dels anys huitanta. De manera paral·lela, no es pot saber quant de temps transcorre al llarg de totes les peripècies, tot i que, som conscients del pas dels dies, ja que han de buscar indrets per a dormir. A banda, les localitzacions de la novel·la són molt diverses, com ara el parc, l’escola, la casa de la família Rocaplana, l’estació de tren o els carrers de ciutats desconegudes. Tanmateix, mai apareix un lloc específic, com podria ser Girona o Sant Joan Despí.

            En un altre ordre de coses, convé destacar la inexistència d’il·lustracions, considerant que, a parer meu, existeix una idea imposada i establida, basada en l’absència d’imatges als llibres conforme els xiquets i xiquetes s’apropen a l’adolescència. Pel que fa al disseny i a la impressió, és necessari comentar que la coberta dóna informació bàsica sobre la creació, o siga, títol, autora i editorial, però que malauradament, no atrau per la seua senzillesa a les formes en representar els tres personatges principals fent piruetes i, la simplicitat als colors, en combinar dos colors complementaris, lila i groc junt amb el negre. Així mateix, ni el format, ni la portada, ni la contraportada o la coberta col·laboren en la construcció de la història. Únicament, la sinopsi, com era d’esperar, genera curiositat per llegir. Altrament, la impressió és de qualitat, l’enquadernació és de tapa dura o de cartoné i, per tant, resistent, i la grandària de la lletra és escaient per a l’edat a la qual està dirigida.

            Comptat i debatut, Ostres tu, quin cacau! (1986) va ser un llibre polèmic en la seua publicació atés que no presenta uns “bons” models de conducta i, els seus personatges són uns exagerats que no tenen ni seny ni mesura. D’aquesta manera, alguns crítics la van titllar d’impertinent i perillosa. D’altres, en canvi, els va paréixer una obra autèntica i trencadora amb els esquemes preestablerts. Des del meu punt de vista, Maite Carranza és innovadora i presenta una manera diferent de veure el món, ja que captiva amb la seua literatura humorística. Igual que Roald Dahl. De fet, tenen moltes similituds en ser transgressors, per fer de l’humor un component fonamental i, en enfrontar el món infantil amb el d’adult. Aquesta novel·la, que va ser la primera de l’autora i que no envelleix, és especial, impactant i subversiva per raó que la temàtica és pròxima als més joves, i no pretén “dominar-los”. Així mateix, si els adults llegim per plaer, perquè els infants no haurien de poder?