En
Ceba i en Pebre és la tendra
història de dos pingüins mascles que adopten una cria. Aquesta parella portava
ja 20 anys de convivència quan van sentir la crida de la paternitat. Tot es
resol, quan troben un ou que ningú reclama i, decideixen fer-se càrrec d’ell
demostrant que són uns bons pares. Es podria ben dir que és un àlbum il·lustrat, perquè la relació
entre text i imatge té la mateixa rellevància. A més, està escrit i il·lustrat
per la gironina Laura Reixach i publicat en una doble versió català-anglés i
castellà-anglés a l’editorial Bellaterra. Així mateix, té 56 pàgines. Com a
curiositat, esmentar que està inspirat
en la història real de dos pingüins
d’un zoològic alemany que incubaven ous.
D’entrada,
l’argument es basa en una història
d’animals, una temàtica recurrent per a infants, però a la mateixa vegada
agradable i plaent per a aquestes edats. També és innovador perquè tracta les
relacions homosexuals. Arran d’això, cal comentar que suscita a la reflexió,
doncs l’estima no entén de sexes. És
un text breu, amb un vocabulari senzill i de lectura àgil. Per tant, un llibre
en principi dirigit als dos primers cursos de primària. És a dir, lectors debutants. Encara que, sempre
depén del desenvolupament personal de cadascú.
En un
altre ordre de coses, els elements paratextuals
contribueixen a una lectura satisfactòria a causa de la presència d’una tipografia gran i clara. Així mateix, a
l’estar dirigit a xiquetes i xiquets més menuts ofereix cobertes dures i resistents. Tanmateix, pot ser llegit a qualsevol
edat i més encara si tracta una història tan commovedora com aquesta. Pel que
fa a les il·lustracions, al
tractar-se d’un àlbum il·lustrat tenen un gran paper. D’aquesta manera, són
presents en totes les pàgines per facilitar la lectura, perquè aportament visualment la informació del text. A més, són vistoses,
acolorides i grans –poden arribar a ocupar fins a una pàgina sencera– però
sobretot divertides i entranyables. Si haguera de definir-les breument, diria
que són força cridaneres, per captar
l’atenció del lector.
Altrament,
al conte predomina la fantasia sobre la
realitat, ja que els personatges són pingüins que tenen la capacitat de
comunicar-se. Més concretament seria encertat explicar que estan humanitzats, ja
que realitzen les mateixes accions que les persones, com per exemple menjar-se
un gelat o tombar-se a l’hamaca. En aquest sentit els fa molt més
identificables.
Quant a
la moralitat del llibre tracta el respecte
–una actitud bàsica per la convivència– per
les parelles del mateix sexe i la seua capacitat per crear una família. En
altres paraules, el missatge que vol transmetre l’autora i, a la vegada il·lustradora
és la tolerància d’un valor essencial. Doncs, que importa si dues persones
homosexuals adopten a un infant que van criar-lo com si els hi fóra la vida? No
hi ha prou en estimar-se sense prejudicis sinó que a més, han de ser
heterosexuals? Jo pense que són raons més que suficients. Certament a la
societat actual, és sovint veure menyspreus cap qualsevol tipus de diferències,
tot i que si dues persones s’aprecien,
es respecten i comparteixen la seua vida sense rebutjos, és això el que compta.
Precisament ací és on entra en joc el paper de l’escola, per fomentar l’empatia
i també, diferents tipus de famílies i formes d’estimar.
En
relació amb els dos contes dels meus companys i companyes que més m’han cridat
l’atenció, es troben: En Pere i el bosc
de Jaume Cabré i Bruixa, bruixa de
Pablo Albo.
Respecte
a En Pere i el bosc, és la història d’un
xiquet que perd el seu camió de bombers i s’endinsa al bosc per trobar-lo. Però
no està sol, tots els animals que es troba l’ajudaran en recuperar la seua joguina.
Està inspirat en el conegut Alícia al
país de les meravelles perquè Pere canvia de mida, encara que l’aspecte més
rellevant és el valor de l’amistat per tractar-lo a classe i la importància de
recolzar a l’altre. Així mateix, el llibre és suggestiu i d’una gran qualitat,
tant pel que fa als textos com a les il·lustracions. De fet, és un àlbum il·lustrat.
Bruixa, bruixa conta el dia a dia d’una
bruixa massa convencional. Vestia de dol i tenia el nas característic de tota
bruixa autèntica. No obstant això, hi havia alguna cosa que no rutllava bé. De
fet era prou avorrida i no es sentia del tot còmoda així que va fer molts
esforços per canviar. Fins que va decidir perdre el temor a mostrar-se tal com
ella era i, començar a experimentar novetats sense por a equivocar-se. El temor
a l’error és comú entre tots els éssers humans, per això des de ben menuts han
de comprendre que si no ho provem, mai ho sabrem.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada