Carles Cano

La segona exposició del dia vint-i-sis i, al mateix temps la darrera de les animacions lectors versava sobre Carles Cano Peiró i tres de les seues obres. Aquest escriptor és a banda, contacontes i destaca per ser una glopada d’aire fresc dins de l’àmbit de la literatura infantil: la seua imaginació desbordant i les seues revolucionàries narracions, l’han convertit en tot un referent al País Valencià, però també, fora de les nostres fronteres. El grup encarregat d’apropar-nos la seua figura estava format per les companyes: Sandra López, Maria Jesús Martínez, Miriam Palazón, i Maria Isabel Vidal. En línies generals, la representació va estar molt bé, principalment els titelles, que eren espectaculars i les obres, molt ben seleccionades. Tot i que, personalment, pense que va faltar una mica d’emoció per enganxar als assistents, és a dir, modular les veus, parlar amb més entonació o exageració... perquè, es va quedar una animació plana en eixe sentit i, conseqüentment, tampoc van interactuar amb el públic.  

Pel que fa a l’autor, Carles Cano Peiró van comentar qui era breument, però la majoria de la informació que ens van aportar, va ser mitjançant el tríptic. Aquest creador va nàixer a València el 7 de març de 1957 i la seua trajectòria com a escriptor d’obres destinades a xiquets i joves va començar a principis dels anys huitanta amb Aventures de Potaconill (1983). Pel que fa als seus trets com a escriptor, destacar que tracta tots els gèneres i en la majoria hi ha tocs humorístics. Tot al llarg de la seua carrera professional, Carles Cano ha estat guardonat amb diversos premis, entre els quals cal esmentar el premi Lazarillo de 1994. Així mateix, va quedar finalista del premi Enric Valor en 1981. A banda, en 2005 va impulsar el projecte “Trueque”, una exposició-intercanvi d’obres amb més de mig centenar de poetes, il·lustradors, titellaires, pintors, etc. una mostra de la diversitat d’activitats que ha portat a càrrec: conferències, elaboració de llibres de text o cursos, fins i tot, al malauradament tancat, Canal 9.

El grup va tractar tres contes, concretament: Rodolf el rata: L’home del sac (2017); La caputxeta negra (1996); i La fada pastissera (1986) que van representar mitjançant un teatre de titelles. Al mateix temps, una narradora caracteritzada com una xiqueta explicava la història per enllaçar-la amb les intervencions dels personatges, i projectaven imatges referents als contextos de cada contalla. A més a més, van cantar dues cançons populars, entre elles: “La lluna, la pruna”. Per aprofundir en els recursos, s’ha de destacar que tant l’escenari com els guinyols les van crear elles mateixes, i eren d’una enorme qualitat. De fet, els ninots , que eren cridaners i grans, estaven fets de tela i “goma eva” amb d’adhesius per als ulls i, el marc era de cartó pintat amb “paper pinotxo”.

Quant a la llengua, han fet servir un valencià estàndard malgrat que, hi ha hagut alguna errada, com: “no sóc mala” en compte de “no sóc roïna”. En línies generals, han respectat la normativa, però han tingut algunes petites equivocacions per influència del castellà. Tanmateix, al tríptic es poden observar, també, algunes faltes, com ara el nom de la ciutat de València en minúscula. Es tracten d’aspectes, que potser passen desapercebuts, però que són importants, ja que determinen quina imatge donem als nostres estudiants.

Al capdavall, va ser una animació lectora bona però amb poca intervenció del públic, un aspecte que pense que s’hauria de millorar per captivar i fascinar als infants, aprofitant que les originals històries de fantasia i de misteri que van interpretar. De manera paral·lela, al tríptic hi apareixen els objectius didàctics, encara que seria molt més interessant si hi hagueren inclòs propostes de possibles activitats. Altrament, la presentació caldria haver-la dinamitzat una mica més, per exemple modulant les veus de forma més exagerada. Ara bé, l’exposició va ser remarcable i amb un gran desplegament de guinyols fets amb cura.