Dia 19 d'octubre: Conferència de Teresa Broseta

El 19 d’octubre vam rebre la visita de Teresa Broseta Fandos emmarcada dins del Cicle “Escriure el País”, organitzat per la Universitat d’Alacant, en general i, l’Aula Literària de la mateixa universitat, en particular. Aquests tipus de trobades literaturitzen les nostres comarques, les nostres gents i el nostre passat, amb el propòsit de conéixer-nos millor. En altres paraules, es promou la cultura valenciana mitjançant la llengua, els costums i la història comuna. Així mateix, és habitual que els convidats creen un text especialment per a l’ocasió, el llegisquen i a partir de la lectura, s’endinsen en la ponència.

Aquesta escriptora es dedica fonamentalment, a la narrativa per a adults i per a infants. A banda de la poesia i el teatre per als més menuts. Entre els seus títols per a xiquets i xiquetes destaquen la seua primera obra, que li va obrir les portes a aquest món: La botiga de Carme (2001), guardonat amb el Premi Carmesina o, Les costures del món (2005), pel qual ha rebut el premi Vicent Silvestre. Així mateix, en narrativa per a adults, va rebre l’any passat el Premi València Alfons el Magnànim per El dia de demà (2016). Quant a la seua formació, és llicenciada en Ciències de l’Educació per la Universitat de València i Filologia Hispànica per la UNED, tot i que treballa en l’Agència Tributària.

Teresa Broseta és una reconeguda i prestigiosa escriptora que rememorant perquè va triar aquesta professió, comenta que a la seua infantesa estava envoltada per llibres, però que no es recorda mai sense escriure. A més a més, els seus avis eren actors de teatre i són pare era locutor de ràdio, per la qual cosa, la paraula sempre ha estat present en la seua família. De fet, emfatitza molt sobre la importància d’expressar-se a taula i de compartir idees, per augmentar la comunicació i relacionar-se. Ella, explica que a sa casa es parlava molt sobre temes tan rellevants i propers com la guerra i la postguerra. 

Pel que fa al relat que va crear, anomenat “El primer dia d’escola” conta l’experiència autobiogràfica de sa mare, en plena postguerra espanyola. Més concretament, narra les primeres hores del matí: el desdejuni, vestir-se... fins que arriba al col·legi, però tot marcat per un vel gris, ja que pertanyen al bàndol republicà, és a dir als perdedors. També, és destacable que hagueren d’aprendre i cantar el “Cara al sol” obligatòriament. Entre els aspectes més impactants, destacaren la riquesa de lèxic. No obstant això, jo remarcaria el fet de retratar la vida quotidiana en una època tan injusta com la dictadura de Franco, la por de la seua àvia per parlar en la llengua pròpia pels impediments del moment i, les energies i forces per continuar endavant de la mare de Teresa.

Sobre els motius pels quals va triar aquesta temàtica, va comentar que és a causa de l’ambient de tensió que hi ha actualment, per recordar allò al que ens exposem. D’aquesta forma, va especificar que el tòpic del text no estava dirigit a infants, tot i que, ella defén la idea que s’ha de proporcionar als infants la informació en la mida que la vagen demanant. Per tant, si una xiqueta de deu anys, pregunta per la Guerra Civil o perquè no es podia parlar en valencià a la postguerra, se li hauria d’explicar com cal.

A continuació, vam fer un torn de preguntes per conéixer el que més ens interessava de Teresa. Una d’elles va ser: Quan decideixes posar-te a escriure i perquè per a infants? En primer lloc, contesta que eixa pregunta als que escriuen per a adults no li les fan. De fet, va comentar que els autors d’aquest tipus de literatura han d’estar sempre justificant per fer el que fan. Va respondre que no es recorda mai sense escriure i que va començar amb la poesia com tothom, ja que és breu. Tot seguit, explica que els xiquets i xiquetes li proporcionen el feedback més sincer i agraït que existeix, tant positiu com negatiu.

En un altre ordre de coses, va reivindicar el paper de la poesia i del teatre a l’aula, perquè la majoria de la presència recau en la narrativa. Per això, insisteix que els mestres hem de ser els impulsors d’aquests gèneres i que, necessàriament els hem de llegir i viure per poder compartir-ho amb els nostres alumnes. Entre els incomptables avantatges que pot aportar treballar la poesia i el teatre, es troben: la responsabilitat, la memòria, l’adquisició de nou vocabulari, la concentració... igual que a la lectura dramatitzada. Així doncs, considera la necessitat de treballar obres de teatre curtes per a una o dues sessions, com les que ella escriu. Altrament, ens va aconsellar el seu llibre de teatre No puges a l’andana! (2008).

Segons cada etapa a primària, Teresa ens va recomanar tres de les seues obres. Per a primer i segon curs, El gall despistat (2006) amb un protagonista ben plantat però que mai fa la feina quan toca. Per a tercer i quart, El flautista valent (2013) sobre un donyet poregós que decideix emprendre noves aventures. Finalment per a cinqué i sisé, L’estiu dels pirates (2003), on relata de forma simbòlica als immigrants il·legals que arriben a les nostres costes. Sobre aquest llibre, Teresa va comentar la seua vigència, tot i que, voldria que aquesta situació no perdurara.

Pel que fa al procés creatiu, va explicar que escriure és un treball solitari i a més, va reivindicar el paper dels editors, perquè sovint se’ls menysprea. Segons ella, entre ambdós s’ha d’intentar plasmar el millor llibre possible, ja que no es tracta que vulguen fer mal, sinó aportar noves idees com potser eliminar un paràgraf, fer més breus les descripcions... per millorar la qualitat del relat. Així mateix, va encoratjar els il·lustradors, per l’alt grau de comprensió que tenen del text. Açò ho va afirmar quan va ser preguntada si els escriptors escollien els escriptors, així doncs, vam saber que generalment és l’editorial qui es posa en contacte.

En relació amb el paper de la dona a la literatura i en els premis en concret, va manifestar que és un reflex de la societat actual, atés que la majoria dels guardonats són homes. En conseqüència, sobre els guardons o concursos, però també en qualsevol altre aspecte, va aconsellar als homes que, estarà bé tot allò que presenten o facen i, a les dones ens va dir que no dubtàrem i que confiàrem en nosaltres mateixes. Al cap i a la fi, es tracta d’una qüestió d’empoderament i d’anar ocupant espais, encara que també, d’educació en igualtat de gènere i feminisme.

En suma, la presència de Teresa Broseta a l’aula va ser molt profitosa, no sols pel seu tracte proper, si no per demostrar la seua estima cap a la literatura. A més a més, és d’agrair el fet que contara les seues vivències personals relacionades amb les lletres per connectar més amb ella, i que responguera totes les preguntes que li vam fer. A banda, va ser rellevant conéixer-la perquè és una referència al País Valencià, per valorar el paper dels escriptors infantils i juvenils i per saber com funciona el seu món. Sense oblidar, la impremta que va deixar pel seu impactant relat sobre la postguerra.