Dia 27 de setembre: Comentari sobre els poemes de Joan Valls i Jordà

Un autor comprés amb la seua terra, republicà, defensor de la seua llengua en temps convulsos amb una extensa i profunda obra en valencià... totes aquestes característiques són les que defineixen a Joan Valls i Jordà (Alcoi, 1917-1989) malgrat que, al mateix temps és un poeta oblidat. És considerat un dels escriptors i poetes més destacats de la seua època i, les seues creacions abasten des de l’any 1936  fins a l’edició pòstuma de La rosa quotidiana l’any 1990.

      L’alcoià fou un autor que va trobar refugi en la literatura perquè a la seua infantesa era un xiquet molt solitari, ja que patia esclerosi a la columna vertebral. Aquesta malaltia li va marcar però, afortunadament, va influenciar la seua trajectòria de manera positiva, en descobrir tot un món de paraules que el feien somiar. A més, va estar empresonat pel fet ser republicà en acabar la Guerra Civil.

La Serra de Mariola 

        Entre els aspectes més rellevants de la seua obra, convé fer una especial referència al seu primer poemari en català, La cançó de Mariola, publicada l’any 1947 que permet conéixer el nostre entorn natural, ja que la serra de Mariola és un dels territoris del País Valencià en el qual es troben aspectes mediambientals, paisatgístics i socioculturals de molta importància. Així mateix, va conrear el sainet amb l’obra El quatre de la terra, un gènere típicament valencià, element que marca el seu interés per difondre la cultura pròpia. Un parell d’anys més tard, el 1949 inicia cursos per correspondència a l’associació cultural “Lo Rat Penat”. Una entitat, que des de la Renaixença a la nostra terra, es preocupa per la promoció, defensa, difusió i, l’ensenyament de la llengua i la cultura valenciana. En eixos moments, el fet d’ensenyar en valencià, era essencial perquè érem analfabets en la nostra pròpia llengua. 

Pel que fa els seus temes i obres, cal destacar:

• Sentiments que s’identifiquen amb el medi: Cançó de Mariola (1947).
• Amor tranquil: Versos a Sara (1967). Sara era la seua dona, encara que el seu nom original era Roser Colomer Nadal.
• Introspecció i recerca del lloc al món: Breviari d’un eremita urbà (1975). 

      En un altre ordre de coses, comentar que les poesies treballades a classe estan arreplegades al nou llibre Una lluerna fa de semàfor, una antologia poètica amb diversos fragments de Joan Valls, per a donar a conéixer als més menuts, la figura d’aquest escriptor alcoià. La tria i coordinació d’aquesta obra ha sigut a càrrec d’Ester Vizcarra i, la introducció està escrita per Francesc Gisbert. Així mateix, els alumnes de l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Alcoi l’han il·lustrat. 

       A més, cal explicar que Joan Valls i Jordà no fa poesia per a infants, però hi ha alguns trets en la seua obra que són propis de la literatura infantil. Com són, els jocs de paraules, els ritmes marcats, el to juganer, la musicalitat, la referència a elements de la vida quotidiana i la referència a la natura. Aquestes característiques es poden observar als poemes que la meua companya, Mariola Berenguer i jo, vam tractar. Concretament, van ser: "Plou", "La Mariola" i, "Un teuladí". 

            Pel que fa als tres poemes treballats, les particularitats de la seua obra es troben molt presents. Més específicament, l’explícita referència a elements de la natura mitjançant paraules com: “bosc”, “fulles”, “branques”, “teuladí”,  “cingles de la Mariola”, “lluerna” i, “esquirol”. També, esmentar la musicalitat gràcies a rimes, com ara: “flabiol, esquirol i plou”, “branques i fulles”, “saluda i va” i, “pelegrí i teuladí”. Quant al to juganer, s’exemplifica mitjançant “del meu gest de bruixot místic s’ha burlat un teuladí”, “un teuladí em saluda..., fent repics amb el bec” o “... el flabiol d’un donyet invisible que pul·lula pel bosc, fent grimpar a les branques”. D’aquesta manera, aquests poemes són adequats per a literatura infantil. No obstant això, hi ha algunes paraules com per exemple: “flabiol”, “grimpar” i “cingles” que són força complicades si el xiquet/a no és catalanoparlant, o no té un domini alt de la llengua. Tanmateix, ha de ser una oportunitat per conéixer nou lèxic i ampliar el bagatge dels nostres alumnes.