Pep Albanell (Joles Sennell)

La segona de les animacions del dia vint-i-quatre d’octubre fou sobre Pep Albanell i Tortades, un escriptor català que empra el seu vertader nom per a les seues obres per a adults i el pseudònim Joles Sennell, per a literatura infantil i juvenil. De fet, es va donar a conéixer amb aquesta peculiar denominació en el seu primer i exitós llibre per a xiquets i xiquetes, La guia fantàstica (1977). La presentació d’aquest literat va ser d’allò més entretinguda, tot i que els va fallar l’última part. A més, els components del grup encarregat de dur-ho a terme van ser: Raúl García Díaz, Pablo Jordán Micó, Agustín M, Medina Díaz i, Iván Sanz Velasco.

Per profunditzar sobre l’autor en qüestió, ens van traslladar que Albanell va nàixer a Vic (Barcelona) el 25 de desembre de 1945. És llicenciat en Filosofia i lletres i compta amb una gran i variada producció literària. Així mateix, ha escrit poesia, narrativa i assaig, però principalment teatre. Amb relació a la seua obra culminant, La guia fantàstica (1977) esmentar que va estar inclosa en la Llista d’Honor de la CCEI en 1978 i va ser declarada com a “Llibre d’Interés Infantil” pel Ministeri de Cultura. Altrament, ha compaginat la seua tasca com a creador literari, amb la col·laboració constant en revistes infantils com Cavall Fort, Rodamón i Tretzevents.

En el marc de les característiques de les seues obres, a la majoria d’aquestes, tant infantils com juvenils, predomina el tema de la fantasia. Tanmateix, és un dels pocs autors que tracten la ciència-ficció en català. A banda, ressaltar el tema de l’amor, així com l’ús de la relativitat, mitjançant el tractament del temps i de l’espai. Així doncs, ho vam poder comprovar als tres contes que van representar. Cal sostenir que eren molt diferents entre si i van aportar molta varietat al conjunt. Els títols eren: El ball de la de Geganta, on la protagonista espera neguitosa que el nou dansaire puga ballar bé; La bruixa desdentada, sobre una fetillera molt entremaliada que ha de recuperar les dents que s’hi ha destrossat i; Conte llunat que relata les aventures d’un meteorit que entra a l’ull de la Lluna.

Quant a les tècniques d’animació i recursos, van emprar per a les dues primeres històries una representació teatral i, per a l’última, titelles. Van fer ús d’un decorat, que representava un bosc amb la nit estrellada, disfresses de bruixa, fada, de gegant, una granera, menjar... malgrat que, la fada pareixia un superheroi. Fins i tot, van utilitzar música per dansar “El ball de la civada” amb quatre espectadors voluntaris. Un dels punts més destacables, va ser la dramatització. Particularment, la modulació de les veus i la utilització de sons fou molt encertada,  ja que canviaven les veus segons els personatges (més agut o més greu segons com tocara), feien sons (quan per exemple la bruixa va caure) a més, de dotar al guió de molt de ritme, musicalitat i gestos acompanyants. En poques paraules, els recursos van dotar de més professionalisme l’animació. Respecte dels titelles, convé mencionar tant els aspectes positius, com els que s’han de millorar. Per una banda, feien servir efectes sonors, o siga, onomatopeies però, els guinyols eren molt petits, no es veien bé i la projecció vocal no era la més adient. 

Amb referència al llenguatge, remarcar que van usar un registre estàndard sense errades remarcables. No obstant això, m’agradaria fer una diferenciació entre estàndard i normatiu, perquè són dos mots que sovint es confonen. Per una banda, l’estàndard és el model interdialectal i de prestigi o formal, encara que no és la forma prioritària. Per una altra banda, el normatiu és el que es troba al diccionari. A l’hora de triar un model de llengua a l’escola, s’ha d’acceptar, valorar i emprar la varietat dialectal pròpia, de manera normativa i no necessàriament estàndard. A més de valorar la resta de varietats i, que siga acostat al xiquet/a i, a la societat.

Al capdavall, aconseguirien animar a un públic infantil perquè van representar el teatre de forma dramatitzada, amb gestos, sons, onomatopeies, disfresses impactants i històries cridaneres. I també gràcies al “Ball de la civada” i la música. No obstant això, l’última part, la dels titelles, va quedar deslluïda, poc emocionant i va quedar patent la falta d’organització. Però, certament, és d’admirar la quantitat de recursos i, idees innovadores que van portar a la pràctica. Amb tot, l’animació lectora sobre Pep Albanell, ha sigut força distesa i, ens ha donat una visió molt completa del que pot ser una sensacional exposició lectora per a nens i nenes.